Amb aquesta rúbrica, a AsoPMR, volem arribar a aquells que travessen moments difícils amb la seva discapacitat. Moltes persones ens han escrit expressant la seva necessitat de suport i calidesa. Al mateix temps, busquem donar visibilitat a herois anònims que, amb el seu esforç diari, fan del món un lloc més humà. I avui, aquest heroi ets tu, Laura, mare de Leo, de 8 anys, sòcia d’AsoPMR. Respon a la nostra entrevista juntament amb el seu fill, qui va néixer amb una lesió cerebral la conseqüència de la qual és una discapacitat motriu.

Gràcies Laura i Leo!

Per a qui no et coneixen en persona. Quines qualitats creus que et defineixen?

Alegre, tenaç, sociable.

Què creus que ha inspirat el teu esperit de superació al llarg de la teva vida?

La satisfacció d’aconseguir el que semblava difícil i, a vegades, impossible.

Hi ha alguna figura històrica o de fantasia que t’inspiri?

Estic envoltada de persones fortes i valentes que m’inspiren cada dia: als centres de teràpia ocupacional, a les associacions, a les revisions mèdiques. Cadascuna d’aquestes persones amb qui em trobo tenen històries que reflecteixen com de dura i bonica és la vida i com podem viure-la amb alegria, responsabilitat i il·lusió.

Com ha evolucionat la teva perspectiva sobre les limitacions i possibilitats al llarg de la teva vida?

Hi ha coses que el meu fill no pot fer, també hi ha coses que jo no puc fer 🙂, però si vols alguna cosa, sempre cal intentar-ho. Es poden buscar adaptacions o participar de les activitats d’una altra manera, però l’important és intentar-ho.

Hi ha algun fet o trobada que t’hagi fet fer aquest clic respecte a la teva situació?

He rebut milions de «no»: No, el teu fill no pot participar en això, no pot anar a tal lloc, no pot fer aquest esport o no pot presentar-se a això… I resulta que, moltes vegades, sí que es podia. Vam trobar la manera, vam buscar l’adaptació, vam fer una presentació prèvia o dies abans vam provar. És molt dur haver de lluitar-ho tot, però cada lluita que es guanya ho posa més fàcil al següent i a un mateix.

Com et cuides físicament i mentalment?

M’agrada fer passejades amb amics; parlar mentre camines és una cosa tan fàcil i tan bona… També m’agrada llegir i nedar, encara que quan fa fred em fa mandra 🙂.

I a nivell mental tens alguna cosa que t’ajudi?

Estar amb els meus amics i la meva família. M’encanta quedar a casa i em senta bé participar en activitats de l’escola dels meus fills o del barri.

Quins són els majors desafiaments que has trobat en la teva vida i com els has superat?

Encaixar el diagnòstic del meu fill i acceptar que la nostra realitat és diferent de la de la majoria de la gent. Però el veig feliç, i això és el que importa. Hi ha persones que ho tenen tot i no són feliços. Hi ha dies millors i pitjors, però crec que la nostra vida és bona. Tinc una família preciosa i ja no puc imaginar-la d’una altra manera.

Quin missatge donaries a aquelles persones que estan passant per moments difícils i necessiten trobar motivació?

Que participin en les associacions, que sàpiguen que no estan sols i que allà trobaran suport. Que s’envoltin de persones que els vulguin: família, amics, grups en el seu entorn proper (lectura, cultura, esport, música, natura…). I que davant d’una barrera, parlin. Cal parlar molt, visibilitzar i buscar solucions. Quan comparteixes les teves preocupacions, apareixen solucions on menys t’ho esperes.

En el camí cap a la inclusió i l’accessibilitat, quins són els grans fites que encara estan pendents? Quins grans titulars t’agradaria llegir en un diari sobre inclusió i accessibilitat?

Totes les escoles haurien de ser inclusives i accessibles. No només pels nens i nenes amb discapacitat, sinó perquè beneficia a tota la societat: el professor a qui li costa pujar escales, l’embarassada, el noi que es fa un esquinç i va amb crosses, la noia que es trenca una cama i ha d’utilitzar cadira de rodes un mes, el repartidor que porta el menjar al menjador…

Hi ha algun clixé sobre la discapacitat que et sembli que està molt present a la societat?

Les «paguetes i els cupos». Una discapacitat comporta moltes despeses. Hi ha ajudes, sí, però són del tot insuficients, i accedir a qualsevol activitat suposa molt més esforç. No entenc aquesta llegenda urbana de les «paguetes» quan la valoració del grau de discapacitat és tan estricta i les ajudes són tan poques.

Quins són els teus propers objectius personals?

Visc molt el dia a dia, no tinc grans plans. M’agrada gaudir de les coses petites.

Hi ha algun missatge que t’agradaria enviar als socis d’AsoPMR o alguna cosa que t’agradaria afegir?

Crec que participar en les associacions és la millor manera de compartir la nostra situació i millorar les nostres vides i les de tota la societat. Una societat diversa és millor: coneix més, és conscient de més coses, avança més.

Finalment, si et ve de gust, podries compartir-nos com t’has sentit en respondre l’entrevista i sobre el meu acompanyament en el procés. El teu testimoni podria animar altres socis a compartir la seva història:

Crec que està bé fer reflexions sobre les nostres situacions i posar-les en comú. Us animo a que expliqueu les vostres històries.