Ana Serena Pérez té 54 anys i conviu amb la Síndrome Postpoliomielitis, una condició que va transformar radicalment la seva forma de viure i moure’s pel món. No obstant això, el que no va canviar va ser la seva determinació. En aquesta entrevista, l’Ana ens comparteix la seva història amb honestedat i força: des dels reptes de la infància fins al moment clau en què el diagnòstic li va donar un nou enfocament. Parla de com ha après a reinventar-se, de la importància de cuidar cos i ment, i del seu desig d’aportar activament al col·lectiu de persones amb mobilitat reduïda. Un testimoni serè, valent i necessari, que no només visibilitza, sinó que també inspira.

Explica’ns una mica sobre tu: com et dius, quants anys tens i com t’agradaria que descriguéssim la teva situació com a persona amb mobilitat reduïda? El meu nom és Ana Serena Pérez, tinc 54 anys i sóc persona amb mobilitat reduïda per Síndrome Postpoliomielitis (SPP).

Per a qui no et coneixen en persona. Quines qualitats creus que et defineixen? Crec que sóc una persona empàtica, tranquil·la per fora però inquieta per dins, amb gran sentit de la responsabilitat i una mica creativa.

Què creus que ha inspirat el teu esperit de superació al llarg de la teva vida? Ser una més, sense diferència de la resta.

Hi ha alguna figura històrica o de fantasia que t’inspiri? Ni idea. Però admiro profundament aquelles persones que lluiten pel que volen.

Com ha evolucionat la teva perspectiva sobre les limitacions i possibilitats al llarg de la teva vida? Com tot a la vida, amb pujades i baixades, de petita tot era un repte, intentant poder fer-ho tot com els altres malgrat tenir seqüela de poliomielitis. En la joventut van començar més limitacions i va costar acceptar-les i la baixada va arribar quan als 50 em van diagnosticar el SPP i no em va quedar altra que utilitzar cadira de rodes. A vegades el meu cap segueix pensant com abans i quan t’adones de les limitacions actuals, resulta difícil de digerir, però també t’adones que pots fer altres coses i de manera diferent.

Hi ha algun fet o trobada que t’hagi fet fer aquest clic respecte a la teva situació? Sens dubte el diagnòstic del SPP. Va ser posar-li nom a un deteriorament sobtat i ràpid, que em va ajudar a comprendre el que em passava i adaptar-me a la nova situació.

Com et cuides físicament i mentalment? L’esport ajuda molt, així que entreno tres vegades a la setmana o el que la fatiga em permet, fent natació i exercicis de força i mobilitat al gimnàs i a casa.

I a nivell mental tens alguna cosa que t’ajudi? A més de l’esport, vaig a un psicòleg periòdicament i ocupo el meu temps en allò que m’agrada: estudio francès, participo en un cor i vaig a classes de costura creativa i patchwork.

Quins són els majors desafiaments que has trobat en la teva vida i com els has superat? El major desafiament en la meva vida ha estat dur una vida «normal» fins que he pogut. Els desafiaments i les dificultats les he resolt sempre amb ajuda d’altres persones i amb la meva tenacitat per superar-los. Molt d’esforç però grans recompenses. Per posar un exemple, un dels majors desafiaments va ser acceptar la necessitat d’utilitzar una cadira de rodes, vaig apurar tot el que vaig poder i al principi em feia molta por sortir al carrer, però amb el temps vaig veure l’autonomia que em permetia la cadira i a partir d’aquí, rodant!

Quin missatge donaries a aquelles persones que estan passant per moments difícils i necessiten trobar motivació? Els diria que sempre després de moments durs en venen altres de bons. A vegades cal parar, assumir la situació per poder trobar alternatives, que encara que al principi no es vegin, sempre n’hi ha, i així poder començar a tirar endavant i acceptar la nova situació. És important visualitzar cada petit èxit i davant de noves dificultats tornar a parar. D’aquesta manera et vas reinventant a poc a poc. És costós, però val la pena.

En el camí cap a la inclusió i l’accessibilitat, quins són els grans fites que encara estan pendents? O quins grans titulars t’agradaria llegir en un diari sobre inclusió i accessibilitat?

La consciència social sobre la inclusió i l’accessibilitat és sens dubte una de les fites més importants. I un altre també molt important per a mi és en relació a l’accessibilitat, que no consisteix únicament a complir una normativa, sinó que l’accessibilitat i la inclusió han de facilitar la vida de les persones.

Hi ha algun clixé sobre la discapacitat que et sembli que està molt present a la societat?

Per descomptat, la infantilització que es dóna en el tracte a persones amb discapacitat, confosa amb l’empatia. L’atreviment de moltes persones parlant sobre nosaltres davant nostre, però que ens converteix en «invisibles». Tenir una discapacitat no sempre implica una disminució de les capacitats mentals, cognitives, relacionals…

Quins són els teus propers objectius personals?

El meu objectiu principal segueix sent cuidar la meva salut i fer el que pugui en cada moment, acceptant que hi haurà bons i mals moments, intentant seguir endavant.

Hi ha algun missatge que t’agradaria enviar als socis d’AsoPMR o alguna cosa que t’agradaria afegir?

Agrair tota la tasca que s’està fent i que estic disposada a poder aportar tot el que estigui a la meva mà.

Com t’has sentit en respondre aquesta entrevista? Ha estat una experiència significativa per a tu? El teu testimoni pot animar altres socis a compartir la seva història.

M’ha encantat i tot allò que contribueixi a millorar la situació de les persones amb mobilitat reduïda em sembla molt interessant i molt necessari, així que tant de bo el meu testimoni pugui servir a altres persones.