Explica’ns una mica sobre tu: com et dius, quants anys tens i com t’agradaria que descriguéssim la teva situació com a persona amb mobilitat reduïda?

El meu nom és Cristina. Tinc 51 anys.

És el mes de juliol. Després de tretze dies a l’hospital, deixo de caminar durant uns mesos, amb tensions i incomoditats al meu cos cada vegada que el mobilitzo i amb molt poca energia en general. Sense una ànima a la plaça del davant, prenc el sol amb les meves ulleres fosques i la meva cadira de rodes.

Em trobo de nou a casa del meu pare i mare, fora de la meva llar, amb dependència per dutxar-me, preparar el menjar, abastar objectes, desplaçar-me, ficar-me al llit. Gràcies a la seva inestimable ajuda no he necessitat una residència o continuar a l’hospital per rebre cures. Però per a ells aquesta situació també té un preu: no poden fer viatges d’oci ni gaire vida social. Tots tres ens quedem en un barri perifèric de la gran ciutat, semi buit a causa de l’èxode temporal que suposen unes merescudes vacances.

Per a qui no et coneixen en persona. Quines qualitats creus que et defineixen?

Sempre he sigut com l’Au Fènix, resurgeixo de les cendres. Amb més o menys esforç, m’aixeco, aprenc, camino, torno a caure i en cada caiguda afegeixo un altre aprenentatge més. Aquesta vivència de discapacitat temporal m’ha fet recordar que sóc així, que tinc aquesta fortalesa.

Què creus que ha inspirat el teu esperit de superació al llarg de la teva vida?

Aconseguir veure tot allò atractiu, ric, alegre que té la vida, m’ha fet seguir endavant, fins i tot en èpoques que no sabia ni per on tirar.

Hi ha alguna figura històrica o de fantasia que t’inspiri?

M’inspiren les comèdies del cinema clàssic americà, on poden arribar a explicar aspectes foscos des de la vitalitat i l’humor, sense edulcorar, sinó girant la visió de la realitat. M’inspiren, també, els ballarins dels grans musicals de Broadway i les artistes de Burlesque, valentes i empoderades, com Gypsy Rose Lee.

Com ha evolucionat la teva perspectiva sobre les limitacions i possibilitats al llarg de la teva vida?

Vaig viure amb aquesta creença limitant del que podem i no podem fer, de la manca de possibilitats, del “no ho intentis, per a què….” i a poc a poc, després de “trens perduts”, es reflexiona que es poden intentar moltes coses, que el fracàs és beneït perquè ens fa aprendre. I hi ha moltes maneres de fer. Parlant metafòricament, quan has perdut un tren, es pot agafar una bicicleta, potser no arribes tan lluny i et canses, però gaudeixes del trajecte amb calma, amb parades escollides per tu, ets propietària del teu propi camí, ja que ets tu la que pedales.

Hi ha algun fet o trobada que t’hagi fet fer aquest clic respecte a la teva situació?

M’ha fet “clic” una experiència laboral del passat que vaig tenir a Irlanda. Era assistent d’una noia que va néixer amb espina bífida: l’ajudava a aixecar-se pels matins, en la seva higiene, esmorzar, conduïa la seva furgoneta fins a la feina. En el seu àmbit laboral, col·laborava amb les seves tasques administratives… La relació que vaig mantenir amb ella em va fer aprendre molt de les persones en situació de dependència, de la seva falta de privacitat, de la seva energia per seguir endavant, del necessari sentit de l’humor….

I, coses de la vida, quan m’he trobat en una situació similar, aquests mesos que vaig conviure amb ella m’han servit d’aprenentatge. L’he recordat molt.

Com et cuides físicament i mentalment?

En la meva fase més dependent he sentit el cos que tenia, amb la capacitat de moviment que hi havia en aquell moment i he actuat a partir d’aquí. No he volgut anar més lluny, mai millor dit. Amb les relacions socials, succeïa el mateix, sent molt més reduïdes, les que sorgien eren valorades amb agraïment. I podia ser la gent que parlava espontàniament amb mi a la plaça.

I a nivell mental tens alguna cosa que t’ajudi?

La lectura acompanya molt, et fa moure’t des de la teva cadira, experimentar situacions estimulants des del teu llit. T’atorga el viure la vida d’altres i no la teva, de manera que t’oblides de les teves preocupacions.

També, alguna cosa propera a la meditació, mirar, sentir el que hi ha al teu voltant, respirar-ho, sense donar-li massa voltes a assumptes propis.

Quin missatge donaries a aquelles persones que estan passant per moments difícils i necessiten trobar motivació?

El meu missatge és que la paciència és una actitud vital difícil però sorprenent. Si aconsegueixes minimitzar la inquietud, comprendre’t en els teus moments baixos, mirar-te cap a dins sense presses… arriba un dia que la motivació apareix sense adonar-te’n, com una inspiració.

En el camí cap a la inclusió i l’accessibilitat, quins són els grans fites que encara estan pendents? O quins grans titulars t’agradaria llegir en un diari sobre inclusió i accessibilitat?

Un que em ve al cap són les cases adaptades. La construcció de llars accessibles, que permetin a l’individu amb dependència viure el més autònom possible.

Titular: El govern aprova el pressupost per a la construcció d’habitatges accessibles.

Hi ha algun clixé sobre la discapacitat que et sembli que està molt present a la societat?

Infantilitzar la persona amb algun tipus de discapacitat. Com si fossin éssers d’un altre món, càndids i fràgils. Amb sorpresa si els sorgeixen emocions passatgeres com la frustració o la ira, habituals en l’individu mitjà i necessàries en moments puntuals per tirar endavant.

Quins són els teus propers objectius personals?

Són tots físics: poder tornar a ballar, pràcticament al nivell d’abans. Fer-me una petita ruta per la muntanya sense por d’ensopegar. Córrer mínimament, almenys per arribar al bus que està a punt de sortir….

Hi ha algun missatge que t’agradaria enviar als socis d’AsoPMR o alguna cosa que t’agradaria afegir?

L’associacionisme en aquest cas (i en molts altres) és imprescindible. Tant l’administració com la ciutadania no miraran prou per aquest col·lectiu si no reivindiquem. Crec que visibilitzar-se i dignificar-se aporta molt a la societat.

Per tant, AsoPMR i altres similars són primordials per al suport i la companyia de molta gent. Us agraeixo i felicito.

Com t’has sentit en respondre aquesta entrevista? Ha estat una experiència significativa per a tu? El teu testimoni pot animar altres socis a compartir la seva història.

Respondre aquesta entrevista ha estat un regal. Les preguntes donen peu a una autoreflexió molt constructiva; sent, a més, una eina per valorar-se i comprendre la força i intel·ligència que sorgeix en moments difícils.