En aquesta entrevista, tenim el plaer de conversar amb Albert Llovera, el nostre soci i sostenidor des del començament de la nostra aventura, un pilot de ral·li excepcional que ha demostrat que els límits només existeixen a la ment, competint en les categories regulars. Amb una actitud inquebrantable i una passió per l’esport, l’Albert ens comparteix la seva experiència personal, els desafiaments que ha superat i com ha aconseguit mantenir el seu esperit de superació constant al llarg de la seva vida. La seva història vol inspirar tots aquells que creuen que la discapacitat és un obstacle, mostrant que amb dedicació, innovació i confiança en un mateix, es pot assolir qualsevol meta.

Per a qui no et coneixen en persona. Quines qualitats creus que et defineixen?

Em considero una persona lluitadora, amb actitud, que no es cansa d’anar endavant en molts fronts diferents. Al final, crec que moltes vegades els nostres límits els intenta definir la gent o la societat i un intenta, no trencar aquests límits, però intentar fer el que a cadascú li agrada realment.

Què creus que ha inspirat el teu esperit de superació constant?

No ho sé. Crec que em van educar una mica així. Som 4 germans, jo sóc el petit i a casa meva sempre han sigut molt de tirar endavant, lluitadors i amb gran afició a l’esport. Llavors, vulguis o no, tot això t’ensenya.

La vida m’ha anat tractant de la manera que m’ha tractat. I no dic, ni bé, ni malament. Simplement que en començar la meva carrera esportiva com a esquiador olímpic, vaig creure que viuria de les meves cames i les meves cames van deixar de funcionar quan tenia 18 anys. Ara resulta que sóc pilot i visc de les mans, ja saps, tampoc pensava que arribaria fins on he arribat. Però sempre he confiat en mi. Confiar en tu t’inspira a lluitar per aconseguir el que et proposes. Encara que hagis de fer mil coses, jo faig de secretari, de mànager, de pilot…

Hi ha algun esportista que t’inspiri, o una figura que t’inspiri?

M’agrada el que fan molts esportistes, alguns són com ídols i tinc molt bona relació amb esportistes de molt nivell, però no m’identifico amb cap.

Al final, pels límits que tinc físicament, al meu voltant em deien “tu has de fer esport paralímpic” i jo no volia fer esport paralímpic. Jo vull competir amb la resta, no vull participar en una categoria a part.

Com ha evolucionat la teva perspectiva sobre les limitacions i possibilitats al llarg de la teva carrera esportiva?

Crec que cal distingir entre les limitacions que ens posa la societat i les limitacions que tenim cadascun.

No es pot educar de la mateixa manera al campió del món de ral·lis si no pot moure les extremitats inferiors. Et pots acostar, però comptant només amb les extremitats superiors tens alguns desavantatges. Controlar un vehicle de més de mil quilos, a cent i pico, per terra, dins d’un bosc no és el mateix si ho fas només amb les mans que amb les mans i els peus. Però al mateix temps tampoc pensava que tindria cinc campionats i cinc subcampionats i, tanmateix, els tinc.

Tant de bo hagués tingut molt més suport per treballar en profunditat les adaptacions. Al final pilot i copilot són dues persones, però si els sumem, l’accelerador, el fre i l’embragatge que jo porto, més la cadira de rodes, som tres al cotxe. A les pujades porto 70 quilos de més, que arrossego a les frenades també. I els porto quan vaig de costat en les inèrcies també.

Si haguéssim tingut més pressupost per fer tests i evolucionar a més de fer les curses, segurament hauríem arribat molt més amunt. Però no em queixo. Hem arribat fins on hem arribat i estic content amb el que hem aconseguit. He estat al mundial de ral·li, al mundial de ral·licròs, al Dakar… En aquest sentit em sento privilegiat.

Com és el procés creatiu i d’enginyeria a l’hora d’idear i posar en marxa millores adaptatives als vehicles?

Normalment sorgeixen de mi i fins i tot les dissenyo jo. Vaig estudiar enginyeria gràfica. Però treballo sempre amb la resta de l’equip. L’evoluciono amb l’equip de Guidosimplex a Itàlia, però també amb els meus mecànics. Sobretot amb el meu cap mecànic, amb qui porto ja 25 anys i ens coneixem moltíssim. Ell sap posar-se a la meva pell i això per a mi és molt important.

Hi ha alguna innovació que t’hagi fet sentir que havíeu fet un gran pas endavant?

Moltes! L’accelerador electrònic per exemple, abans era directament per vareta. La força que jo havia de fer amb els dits grossos… Per això m’han operat diverses vegades. Aquesta força és la que normalment es fa amb el peu. I fins que vam desenvolupar un accelerador electrònic per a descansar-me, jo em quedava sense força als polzes.

Vam trigar bastant a trobar un bon potenciòmetre. Però això va tenir molta importància, no només per a nosaltres, perquè en canviar l’aro manual per un d’electrònic la gent amb mobilitat reduïda a la part superior, com distròfies a les mans o alguns tetraplègics, pot utilitzar-lo també.

Com et prepares físicament i mentalment per a les competicions?

L’entrenament físic el faig tot l’any per al Dakar. La resta de curses les planifico amb el meu entrenador. Fa 20 anys que tinc el mateix entrenador i em coneix molt. S’adapta al meu estil de vida. Hi ha 200 dies a l’any que estic fora de casa viatjant d’un lloc a un altre. Depèn del planning que tinguem.

Hi ha curses de velocitat i altres de distància, com el Dakar i l’entrenament és diferent per a cadascuna. Solem començar a entrenar dues setmanes abans de les curses i la resta del temps treballem més de cara al Dakar. Normalment cinc dies a la setmana més o menys.

I a nivell mental tens alguna cosa que t’ajudi?

Bé, tinc la meva filla que és psicòloga esportiva i a més especialista en neurociència. Faig algunes coses que ella em recomana, però bé… ella em diu que no tinc remei, saps? (riu).

Els esportistes d’ara són molt d’entrenament psicològic, però jo no sóc així. Ella treballa amb molts esportistes i quan li pregunten per mi els diu que sóc d’una altra època i faig el que em dóna la gana. Fa 40 anys que estic fent esport i ja estic acostumat als meus mètodes, tinc el meu propi sistema de concentració.

Quins són els majors desafiaments que has trobat en la teva carrera esportiva i com els has superat?

El primer de tots va ser que em donessin la llicència. Els qui tenim mobilitat reduïda només podem fer esport paralímpic. Ara està de moda l’esport inclusiu, però jo vaig començar el 89. Em va costar explicar a moltes persones que jo volia córrer ral·lis. Finalment em van donar la llicència, jo crec que per pena. I vaig guanyar el campionat el primer any! Aquell va ser el primer obstacle gran que em vaig trobar i em va encantar lluitar-lo. Encara que això ho dic ara perquè van ser dos anys lluitant perquè em donessin la llicència.

Un altre desafiament és la relació amb la gent amb la qual competeixes. Sempre m’he sentit arropat per la resta de pilots, perquè tots m’han ajudat molt… fins que de sobte em veuen molt a prop a nivell esportiu. Ho noto sobretot perquè hi ha alguns detalls que ja no em volen explicar, és quan m’adono que estic bastant a prop d’ells, i m’agrada també perquè entenc que sigui així.

Alguna cosa semblant em passa amb algunes marques, perquè em diuen que tenen por que em passi alguna cosa i les repercussions que pot tenir, responsabilitats… els fa por que des de fora la gent em vegi com un boig. Però si estigués boig, no estaria fent això, o ja hauria tingut un accident. M’ho prenc molt seriosament i ells ho saben. No em queixo, en realitat tinc molt suport.

Quin missatge donaries a aquelles persones que estan passant per moments difícils i necessiten trobar motivació?

És complicat perquè tot depèn de moltes coses. Com ha succeït, què ha passat. Però els diria que hem de donar gràcies d’estar en aquesta vida perquè estem en aquesta vida per casualitat. Si els nostres pares no s’haguessin ajuntat aquell dia jo no estaria parlant amb tu. Hi ha coses que passen a la vida que són horribles i no hi ha marxa enrere, però crec que cal estar agraït d’estar aquí. Hem de lluitar per tirar endavant. Això és el que a vegades li dic a la gent…

En el camí cap a la inclusió i l’accessibilitat, quins són els grans fites que encara estan pendents? O quins grans titulars t’agradaria llegir en un diari sobre inclusió i accessibilitat?

Encara hi ha molta feina a fer perquè la societat no està pensada per a la gent que té limitacions, sinó per als “normals”. Jo dic molt això entre cometes, això de “els normals”. Crec que no serà mai igual. Perquè la societat ja està creada així. Però ¿hem millorat? Sí, moltíssim. ¿Que encara cal millorar més? Sí, per descomptat!

Jo el que demanaria és més educació. Pensa que a més de la gent que va en cadira de rodes avui en dia hi ha gent que té problemes visuals, auditius, sensorials de tot tipus, autisme, síndrome de Down… el 15 o 20 per cent de la població està afectada. I alguns ni ho saben!

Fa poc en un congrés vaig entrevistar una noia amb autisme de 17 anys i quan la vaig preguntar ¿Quan te l’han diagnosticat? Em diu “fa un any i mig”. Vaig dir “tu tenies assetjament a l’escola” i em va dir que sí. A vegades la gent pensa “a aquest li falten dues voltes” i riuen. No, a aquella persona li passa alguna cosa.

Hi ha algun clixé sobre la discapacitat que et sembli que està molt present a la societat?

El tema de les rampes, per exemple. El problema de les rampes ja no hauria d’existir. Hauria d’haver accessibilitat universal que és molt més còmoda per a tothom. Quan posen rampes a mi m’obliguen a anar per allà. A més quan poses rampa i escala tothom puja per la rampa perquè és més còmode.

Així que en la mesura del possible, als carrers, o espais amplis si estan ben pensats, avui en dia és habitual que no hi hagi rampes. Fan un espai accessible universalment també per als pares que porten el nen al cotxet, el repartidor que va amb el carro carregat, anem tots pel mateix lloc.

I per altra banda, és important el tema de l’educació. A tots els nivells, començant per parlar les coses a casa. No hi hauria d’haver cap tabú o problemes per tenir una conversa oberta.

Hi ha alguns que hem tingut un accident, altres tenen discapacitat de naixement i altres tenen altres defectes. No, senten, no veuen bé, o tenen problemes amb els colors.

És impressionant el que s’està fent ara per a la gent amb problemes cognitius als supermercats o als aeroports, que és tot a través de dissenys i senyalística per trobar seccions, sortir, etc. Als aeroports jo a vegades em despisto i agraeixo que hi hagi pictogrames i indicacions perquè a tots ens facilita la vida.

Quins són els teus propers objectius esportius i personals?

Ara m’estic prenent un temps, perquè aquest any no vaig al Dakar… I perquè porto tants anys fent les coses que estic una mica saturat. Hi ha mil coses a fer a la vida i l’esport m’absorbeix molt, m’exigeix estar molt concentrat i després de 30 anys estic provant a fer altres coses.

Per exemple, a nivell esportiu estic ajudant a esportistes que competien i van tenir un accident com Carlos Tatay. Ell va tenir un accident a MotoGP fa un any i pico i ja està corrent una altra vegada. Treballar amb ells m’omple bastant perquè els ajudo a resoldre molt ràpid algunes coses que a mi em van portar bastant temps.

I això ho vaig combinant amb la feina que faig amb Guidosimplex i Sunrise Medical on dissenyo i evoluciono els comandaments o les cadires de rodes… Tinc també una ortopèdia, faig conferències, i el que la vida em va posant davant.

Hi ha algun missatge que t’agradaria enviar als socis d’AsoPMR o alguna cosa que t’agradaria afegir?

Que intentin educar al seu nucli, a la seva família, als fills, als seus amics… que cal respectar les zones on s’aparca, respectar els pàrquings reservats per a gent amb limitacions, que no et pots riure de ningú… ja estem veient que la gent té cada vegada més problemes, i molts més que hi haurà, els mòbils, les xarxes… hem de ser molt més persones.