Avui entrevistem a Juan Antonio, una d’aquestes persones que, amb poques paraules i molta veritat, et fan replantejar-te el que creies saber sobre la vida, la discapacitat i la felicitat. Ell es descriu com “un més”, a vegades rondinaire, a vegades escandalós, però sempre autèntic. En aquesta conversa ens parla de la seva forma d’entendre la mobilitat reduïda, dels silencis que sanen, dels desafiaments que es travessen resant o grunyint, i del que significa viure plenament, fins i tot quan les circumstàncies no són les que un esperava.

Explica’ns una mica sobre tu: Com et dius, quants anys tens i com t’agradaria que descriguéssim la teva situació com a persona amb mobilitat reduïda?

Juan Antonio. Doncs sincerament feliç.

Per a qui no et coneixen en persona. Quines qualitats creus que et defineixen?

Doncs no ho sé, sóc un més a vegades rondinaire, bastant alegre i com parlo alt alguns dirien que escandalosament agressiu, encara que no solc mossegar. (Sol ser la gent «educada» la que més es queixa de la meva forma de parlar.)

Què creus que ha inspirat el teu esperit de superació al llarg de la teva vida?

Crec que una vida és un munt de moments viscuts i cada moment ha tingut la seva inspiració.

Hi ha alguna figura històrica o de fantasia que t’inspiri?

Depèn de cada període o moment d’aquesta vida, des de la Mare de Déu a Jesús donada la meva educació cristiana, Kant, Mestre Eckhart, Santa Teresa, Ibn Arabi… Cadascun d’ells, així com moltes persones, aporten sempre alguna cosa en cada moment.

Com ha evolucionat la teva perspectiva sobre les limitacions i possibilitats al llarg de la teva vida?

De pensar «quina putada» a viure plenament, vivint les meves circumstàncies.

Hi ha algun fet o trobada que t’hagi fet fer aquest clic respecte a la teva situació?

Un adonar-me, un instant, i tot va començar a seguir igual però vivint-ho d’una altra manera.

Com et cuides físicament i mentalment?

Per a mi l’esport és una forma de meditació.

I a nivell mental tens alguna cosa que t’ajudi?

El Silenci interior.

Fàcil de dir però no sempre tan fàcil d’aconseguir, pots compartir Com ho aconsegueixes?

Només puc dir-te que és tan fàcil com deixar que tot ocorri i sigui com és.

Quins són els majors desafiaments que has trobat en la teva vida i com els has superat?

Doncs la veritat no ho sé. Resant o grunyint al principi i després enfrontant-me a ells, unes vegades amb ajuda i altres tot solet.

Quin missatge donaries a aquelles persones que estan passant per moments difícils i necessiten trobar motivació?

Que s’aturin, que deixin passar el torbellí de pensaments en què es troben i sàpiguen que tot s’arregla i que quan arribi el moment trobaran la resposta i sabran què fer. Encara que no s’ho creguin.

En el camí cap a la inclusió i l’accessibilitat, quins són els grans fites que encara estan pendents? O quins grans titulars t’agradaria llegir en un diari sobre inclusió i accessibilitat?

Que tot seguirà millorant, des del meu punt de vista les grans promeses i titulars se solen quedar en això.

Hi ha algun clixé sobre la discapacitat que et sembli que està molt present a la societat?

Doncs la veritat no ho sé.

Quins són els teus propers objectius personals?

Seguir vivint feliç.

Hi ha algun missatge que t’agradaria enviar als socis d’AsoPMR o alguna cosa que t’agradaria afegir?

La vida és per ser viscuda, no pensada. Deixa que les coses vinguin i gaudeix-ne, encara que no t’ho creguis, el que fa bona o dolenta una situació és el que penses, els teus pensaments ho ennuvolen tot i no et deixen actuar i gaudir de la teva actuació.

Com t’has sentit en respondre aquesta entrevista? Ha estat una experiència significativa per a tu? El teu testimoni pot animar altres socis a compartir la seva història.

Bé, i la veritat compartir amb més persones el que un pensa i sent sempre deixa un bon sabor de boca.